La gran nit americana

Era un fet ja anunciat amb dies, setmanes i potser mesos d'antelació. No crec que ningú, apart d'algun republicà fidel, quedés gaire sorprès pel resultat de les eleccions als Estats Units. Jo, de fet, de tant convençut que estava de la victòria de Barack Obama, me'n vaig anar a dormir com si fos qualsevol altre dia, fins i tot una mica despreocupat.

El que em va sorprendre de debò va ser llevar-me al matí i que ja estés tot dit. Realment no m'ho esperava. Discurs de victòria per una banda i discurs confirmant la derrota per l'altre. No m'esperava que anés tot tan ràpid, tenint en compte l'experiència de les eleccions anteriors.

Amb tot això, em poso a mirar el discurs de victòria de Barack Obama i durant el seu visionat se m'acudeixen diverses coses. En primer lloc, els americans són els reis de l'espectacle. De tot en fan un. Perquè realment, els primers 7 o 8 minuts del discurs semblaven les paraules d'un actor que acaba de ser guardonat amb un Oscar, agraint a tota la família, amics i fins i tot als rivals el seu suport. I el públic, com no pot ser d'una altra manera, ho aplaudia tot. Un exemple que em va sobtar: Barack Obama, dient a les seves filles com les estima, els promet que els comprarà un gosset per a la Casa Blanca. I el públic es torna boig. Jo, realment, no ho acabo d'entendre, i em dóna la sensació que qualsevol bestiesa que pugui dir aquest home en aquell moment serà aplaudida com si fos la solució a la crisi econòmica mundial. En definitiva, són els reis de l'espectacle.

Una altra cosa que se m'acudeix és que durant el divuit minuts i vint-i-vuit segons de discurs, Barack Obama realment no diu res. De fet, realment tampoc era el moment de fer cap proposta, ni d'anunciar cap mesura, ni de realitzar cap promesa, però dóna la sensació que aquest discurs, canviant alguns noms propis, podria haver estat usat pels republicans en cas de victòria.

Per últim, m'agradaria incidir en les referències religioses. Dues coses que em sobten. D'una banda, una única menció a Déu en tot el discurs, al final de tot. Realment sorprenent en una societat tan religiosa com la nord-americana. D'altra banda, la part final del discurs on Obama, al final de cada frase entona el "Yes we can" fent que el públic el repeteixi, com es fa amb l'"Amen" a l'església.

De totes maneres, amb totes les reticències, celebro la victòria d'Obama perquè representa la victòria del seny, de la calma. La victòria d'un home que tot i que els seus rivals s'han afartat de "tirar-li merda" a sobre, no ha volgut entrar mai en conflicte, en la crispació. I això, en la societat de l'espectacle a la que ja he fet referència, cal celebrar-ho.

Robert Van Eeckhout