Veient les imatges de diversos moments del dia 20 de gener a Washington dubtava de si el que estava passant era el nomenament oficial d'un nou president dels Estats Units o un espectacle televisiu d'entreteniment.
Ja només la seva presentació com a nou president com si fos un jugador de la NBA a l'Allstar em confirmava l'abismal diferència que existeix entre la seva manera de fer i la nostra. Algú s'imagina a José Luís Rodríguez Zapatero sortint d'aquella manera amb una música pròpia d'un espectacle esportiu i jurant el seu càrrec davant de dos milions de persones?
Aquest és un altre fet que em sobta i en el qual crec que hem d'envejar als nord-americans. La seva fe en que ha arribat el canvi, la seva confiança en què podran sortir endavant i el seu optimisme i suport al nou president. Nosaltres vivim en un país on molta gent vota a qui menys li desagrada, no a algú que li transmeti confiança. Obama ha aconseguit, o almenys aquesta és la sensació que tinc, generar un sentiment d'optimisme i esperança, tal com ho demostren els 2 milions de persones als carrers de Washington que aclamaven al president com si fos una estrella del rock.
I és que al cap i a la fi era una altra mena d'espectacle mediàtic d'aquells que tan en saben els nord-americans. Les últimes escenes del dia amb el president Obama ballant amb la seva dona Michelle davant de les televisions ens ho demostra. O és que algú creu realment que era necessari mostrar al públic una escena tan íntima? No dic que estigui mal fet, però la conclusió que trec del dia de la cerimònia d'inauguració de la nova presidència dels Estats Units és que del que menys s'ha parlat és de política. Esperem que a partir d'ara això canviï.